Fins a quin punt, les festes no s’han convertit en una manera de continuar treballant, perpetuant la hiperactivitat que ens autoexigim i a la que ens autosotmetem? El cap de setmana, les vacances, fins i tot l’entreteniment diari ha de ser productiu, sota l’ègida de la producció i el rendiment.
- OFERTA: Esta Navidad, regala Vida Nueva: la suscripción anual a la revista en papel por solo 99,99 euros
- PODCAST: Un soplo de esperanza informativa
- Regístrate en el boletín gratuito y recibe un avance de los contenidos
L’època en què vivim no permet el tedi ni l’avorriment. Els nens resten enganxats a les pantalles, treballant, prement botons i el joc es converteix en una feina, un ofici pels ‘gamers’, asseguts en butaques durant hores i hores, sense permís per a pauses. Fins i tot el Nadal es converteix en hiperactiu: comprar, anar i tornar, preparatius infinits, estrès i nervis, per a no tenir temps per a estar, ser amb els que un estima, passar temps, conversar, perdre temps fins i tot, donar temps, que a fi de comptes potser és l’únic que posseïm.
Per contra, el temps de la festa, de la veritable festa, esdevé atemporal, etern, diví, sublim, indestructible, perquè la celebració en si ens situa fora del temps, dels esdeveniments i de les notícies estressants i neuròtiques. El temps de la festa es converteix en el temps que no transcorre, que no s’esgota perquè no existeix en l’àmbit temporal, com intenta explicar el filòsof Byun-Chul Han (1959).
L’essència de la festa
Afegirà l’escriptor sobre mitologia Karl Kerényi (+1973): “Una festa no consisteix en un esforç purament humà, en el compliment d’un deure. Partint del no festiu no es podrà celebrar ni comprendre la festa. Cal sumar-hi quelcom de diví per entremig, perquè en resulti una altra cosa que seria sinó impossible. Un s’eleva al pla on tot esdevé com el primer dia, lluminós, nou i primigeni; on es troben els déus; on fins i tot un mateix es torna diví; on es conviu amb els mateixos déus; on bufa un alè creador i es participa de la creació mateixa. Aquesta és l’essència de la festa”.
Aleshores es troba a faltar el caràcter diví de l’essència humana. Sense els déus, sense Déu, les persones, els homes, no són sinó això, humus, terra, banalitat, matèria. A quantes cases el Nadal s’ha despersonificat de Jesucrist? Quantes famílies neguen la participació del misteri de l’encarnació? Sense déu, la persona humana queda reduïda a l’àmbit horitzontal mundà i es perd de vista l’horitzó de sentit, de més enllà. Els déus no han vingut per sotmetre l’espècie humana, sinó per eixamplar l’horitzó de realitat més enllà del que és immediatament visible i palpable. Sense sentit transcendent, no és que es perdi alguna cosa, sinó que es perd la vida sencera.
Dimensió divina
La festa veritable, tal i com la humanitat l’ha celebrada des de la nit dels temps: l’inici de l’any, la sembra i la collita, l’estiu i l’hivern, els solsticis, l’encarnació i la pasqua cristianes, consisteix en la invitació a participar en la dimensió divina, en la gran família del transcendent, per permetre que un mateix pugui esdevenir diví. El temps de la festa, de fet, consisteix en el no temps, en aquella dimensió on ja no res no importa perquè l’únic important és no importar. Els déus s’alegren quan la gent juga i quan juguem, ho fer per als déus, cadascú els seus.
Què feia Déu, sinó jugar amb la creació? “Jugava per la terra creada i m’era deliciosa la companyia humana”, continua recordant-nos Déu mateix (Pr 8,31; Sir 24,8; Ba 3,38; Jn 1,14). Fins i tot les amenaces del món són vistes per la persona d’esperança com un joc, al que cal abocar-s’hi per mirar de vèncer amb les regles imposades pel mateix creador (Sl 104,26). Per aquesta raó, quan juguem, ens comportem com déus, redescobrim el sentit del ser, del fer, del treballar i del conviure, perquè col·laborem en l’obra creadora originària.
El joc de l’amor
Què fan els amants, sinó jugar a l’amor diví per fer créixer la llavor que Déu els ha sembrat en el cor, fent possible el creixement d’aquell amor veritable enmig del món? “El regne de Déu ja és en vosaltres, ja es troba enmig vostre”, que cantava un altre filòsof antic (Mc 1,15). Déu és amor, l’amor del joc i el joc de l’amor (1Jn 4,8.16). Qui jugui amb ell, tindrà la força i l’amor de la vida, l’única capaç de projectar horitzó, sentit i perdurança a l’existència.
No som feliços, no som divins quan treballem per produir, per rendir, amb nervis, estrès violent, cultivant la malaltia mental, el desassossec, l’enfrontament i la violència que produïm amb la feinada que ens autoimposem en la multitasca. Per contra, caldrà recuperar la festivitat divina, sòbria, sensata, clara i transparent, on ens expressem nosaltres mateixos, sense esperar assistir a un refinat espectacle, sinó sols esperar ser el que som: persones que esperen participar de quelcom més que de l’immediat, el transcendent, el més enllà, el diví i l’horitzó d’eternitat que tan sols el sentit de la festa ens ajudarà a viure.
