Estem de novetats. Gràcies a Déu, Google, aquell amic que ens coneix millor que nosaltres mateixos, ja parla català amb la forma més respectuosa: “A la rotonda, preneu la segona sortida!”, que ens diu Maps, el navegador. Per un altre costat, la tercera edició del nou missal romà, comuna a tot l’orb catòlic, va arribar a les parròquies el Nadal passat. Ja feia massa temps que aquests grans volums, que es passen la vida sobre l’altar, aguantaven espellifats, descobertats, bruts i amb severes dificultats per a poder passar les seves pàgines. Calia una nova edició, que els nostres bisbes van posar en circulació. En aquest capítol, els catalans no podem quedar-nos enrere, arribés a bon port o, si més no, a un port suficientment digne. I diré per què.
- PODCAST: Un soplo de vida ante el suicidio
- Regístrate en el boletín gratuito y recibe un avance de los contenidos
Primer, aquesta tercera edició típica fou aprovada el 2002, en temps de Joan Pau II. És a dir, que han passat vint anys, ni més ni menys, perquè la tinguéssim a punt als territoris de llengua catalana. No és un termini massa prest, encara que a l’Església ja sabem que tot es mou amb una solemnitat de plausència.
La tercera edició del nou missal romà, comuna a tot l’orb catòlic, va arribar a les parròquies el Nadal passat
Segon, el volum s’ha engrossit considerablement. Mentre que en una casa, quan hi fiques un moble, convé treure’n dos, aquí més aviat s’ha seguit el criteri d’acumular i acumular, fins al punt d’afegir paraules i expressions allí on no calia. Perquè aquesta és la impressió que et dona quan el pregues davant de la comunitat reunida, que enlloc de simplificar les expressions, al contrari, s’han complicat en va. Al meu entendre, no ha passat la crítica d’un bon escriptor, que hauria aplicat el criteri minimalista del menys és més.
Repeticions innecessàries
Per exemple, les oracions dels prefacis: gairebé a cada pàgina apareix l’adverbi “també”, que no diu res per si mateix, actuant sols de farciment. No diguem ja quan es troba l’expressió “també nosaltres”, que es pot ben anul·lar sense que la frase en qüestió perdi sentit. En aquestes ocasions, prenc el típex que tinc sobre l’altar i cobreixo les expressions sobreres, les de farciment, les repeticions innecessàries, perquè el text sigui més lleuger. Menys és més! No hi puc fer res, supera les meves forces.
Tercer, el parenostre; sens dubte un cimal no tan sols de la fe, sinó de la pregària, la mentalitat i la cultura. Les principals oracions cristianes catalanes empren el tractament de vós pel que toca a Déu, a Maria o als sants. No hi estic pas en contra. El tu el deixem pels amics o pel cèsar, certament. De fet, sempre recordaré aquell vespre que el meu pare em va reblar, amb un toc de la seva vehemència, que ja era gran perquè tenia cinc anys, i que a partir d’aquell dia l’havia de tractar de vos. Sempre ho he fet així, amb el bisbe, amb un polític o amb una persona més gran que jo i, per molt que m’insisteixen que no ho faci, jo ho trobo molt bonic i solemne, català, nostrat, propi, imperdible. Ara ja ho fa fins i tot el Google Maps.
Actualitzar el parenostre
S’ha perdut una gran oportunitat d’actualitzar el parenostre. ¿Què significa “perdonem els nostres deutors”, sinó fer les paus amb els qui ens deuen diners? Déu nos en guard! Que som catalans i la pela és la pela, més si són euros! Aquí ens podem fixar en el castellà, tutejant Déu: “Padre Nuestro, que estás en el cielo […] perdona nuestras ofensas como también nosotros perdonamos a los que nos ofenden”. ¿No hauria estat aquesta una bona oportunitat d’implementar una nova manera de pregar i adreçar-nos a Déu d’una forma més familiar, tal com els nens parlen amb els seus pares i mares? ¿No és potser aquest tracte més fidel al que Jesús va ensenyar?
Quart, s’ha deixat de banda el llenguatge inclusiu. En l’actualitat, pregar per la salvació de tots els homes sona molt malament. En canvi, no costa gens utilitzar una manera de parlar que inclogués totes les persones, tots els éssers humans i, enlloc de parlar de tots els homes, se substituís directament per un tothom: “Crist ha donat la seva vida per tothom!”. I foris!
‘Last but not least’, el que em solleva més malícia continua sent la fórmula de la consagració del vi en la sang de Crist. D’acord amb el sentit de fons, Crist es dona íntimament per la humanitat que el vulgui acceptar i per això, aquests últims temps, diem que la seva sang, ha estat “vessada per vosaltres i per molts”, no per tota la humanitat! El missal típic en llatí així ho deu dir, però no ho resa igual el Papa en italià, quan consagra el vi, “versato per voi e per tutti”. O sigui, que els capellans catalans no diem el mateix que el Sant Pare a l’hora de celebrar la missa. Després diem el credo i afirmem que som Església catòlica, apostòlica i romana. Vols dir que no podríem haver-ho afinat millor?
