Tan sols posar el peu al Rijks Museum d’Amsterdam, hom es troba davant d’una reproducció de la famosa escultura del sacerdot i profeta troià Laocoont i els seus fills, castigats pels déus a ser estrangulat per serps marines.
- Síguenos en Google y añádenos como fuente preferida
- Regístrate en el boletín gratuito y recibe un avance de los contenidos
El perquè d’aquesta mort horrible, que apareix descrita en la II·líada d’Homer, ve provocada perquè aquell profetitza que la ciutat assetjada pels grecs ha de rebutjar el pretès regal del gran cavall de fusta; en el seu ventre s’hi amaga la més gran de les desfetes, ideada pel mateix Ulisses, anomenat en altre moment Odisseu; d’aquí el títol de la segona part de la gran obra de la guerra de Troia que ara Christopher Nolan (1970) ens ha fet gaudir en pantalla gran als cinemes amb aire condicionat, tan benvingut en un estiu tan calorós.
‘Laocoont i els seus fills’. Foto: Museus Vaticans
Admirant-me de la còpia a escala més petita del Laocoont, la relacionava amb l’original, a mil tres-cents quilòmetres, situada igualment a l’entrada d’un dels grans museus del món: els vaticans. Tots dos llocs a més de mil quilòmetres de Barcelona. I m’adonava del fil conductor que unia aquestes ciutats: les unes al peu del Mediterrani, l’una capital del catolicisme; Barcelona, potser de la modernitat; l’altra, al Canal de la Mànega i el Mar del Nord, capital del calvinisme protestant i, no obstant, connectades per l’antiquíssim relat d’Homer, que continua parlant des del segle X a.C., com la Bíblia, a tres mil anys de distància. Ambdós, grans relats continuant a donar forma als valors de la nostra civilització.
Pulsions i comportaments més primitius
Per aquest biaix, trobem en la Il·líada i en l’Odissea, la narració de les pulsions i els comportament més primitius i fonamentals de l’ésser humà: l’enveja dels que se’n surten, la cobdícia dels poderosos; l’afany de poder; la set de venjança; el baveig luxuriós que empeny Helena a fer el salt a Menelau i deixar-se portar per la potència de Paris; l’afany de supervivència; l’enginy del mateix Ulisses per fer caure a la trampa els troians; l’orgull d’aquests per deixar-se atacar i finalment vèncer tan sols per xopar amb la seva sang la terra tan cara i escadussera de les illes i les costes gregues.
Per aquesta raó, a Odisseu no li falta el retret de les culpes acumulades durant una guerra duradora de més de deu anys, que l’han deixat completament horroritzat, fora de si, incomprès per ell mateix, carregat de consciència.
Violacions de l’ordre moral
Nolan fa patir el seu Ulisses per les seves violacions de l’ordre moral. No és la victòria que resumeix el conflicte de Troia, sinó la ruïna que comporta arreu el seu comportament del tot salvatge, inhumà, d’impossible continuïtat. El mateix Agamèmnon, rei que desencadena l’hecatombe de la mort, fou decapitat en tornar, per la seva esposa Clitemnestra, que es venja perquè el seu marit havia sacrificat Ifigènia en començar el viatge a Troia.
A la nostra Empúries es conserva un magnífic mosaic d’aquest moment tràgic alhora que fundador de la conquesta del Mediterrani, de la que els catalans en som igualment hereus; comptant amb el pas de sant Pau de Tars per casa nostra, aportant un nou relat, l’Evangeli, que pogués truncar un relat tràgic, únicament compost de pulsions, instints primaris, venjances i ressentiments. Com inserta l’amor, el perdó, la misericòrdia, la vida i la resurrecció en una història d’infinits greuges amb infinits comptes pendents per generacions i generacions?
De Troia a Ítaca
Sens dubte, Troia és destruïda; els arqueòlegs expliquen que fins a deu vegades. Ítaca, la terra natal d’Ulisses, és envaïda per pretendents que busquen conquerir la seva Penèlope, mentre planegen assassinar el seu fill Telèmac, fet a distància. Ulisses i els seus no lluiten sols contra els bàrbars, sinó que ells mateixos esdevenen els més salvatges, perquè les seves accions desemboquen en la més gran de les barbàries.
Matt Damon i Zendaya, a ‘L’Odissea’, de Christopher Nolan. Foto: Universal Pictures
Per aquesta raó, no hi hauria d’haver pietat pels companys soldats d’Odisseu. Circe els transforma en porcs, perquè “han violat i saquejat arreu! Soldats fastigosos amb l’estómac buit i la sang bullint. Mira’ls i reconeix els que dius que són els teus propis homes!”.
El ciclop gegant Polifem d’un sol ull recorda la seva esposa a l’infidel Ulisses; quan la besava íntimament, es fixava en els seus ulls fusionats, signe de la fusió que s’espera dels amants que s’estimen verament. En canvi, les pulsions deixades a si mateixes, tan sols condueixen a l’autodestrucció.
Viatge de tornada
El viatge de tornada es converteix en un autèntica odissea d’amargura, aprofundiment dels propis excessos, penediment, revelació, il·luminació i possible capacitat de recomençament.
Els déus de l’odissea de Nolan es troben presents a la forma moderna, absents físicament però molt actius, recordant quina és la ruta a seguir, de manera que tan sols es podrà trobar la pau si som capaços de fer als altres tot el que vulguem que ells ens facin. Tracta tothom com a tu mateix, perquè tots hem estat immigrants i estrangers, com reblarà la Bíblia, culminant en Jesús (Lv 19,34; Mt 7,12).
