De Picasso a Altamira

Es planyia el geni malagueny en 1934, sobre el perquè i el sentit de l’art i la pintura: “Tothom vol entendre sobre pintura. Per què no mirem de comprendre de la mateixa manera el cant dels ocells? Per què en canvi ens agrada un vespre, una flor i tot el que envolta l’ésser humà, sense voler comprendre-ho? Per contra, quan es parla de pintura, volem entendre, comprendre i explicar.

Que s’entengui sobretot, que l’artista treballa per necessitat, que àdhuc ell és un element ínfim del món, a qui no s’hauria de prestar més importància que moltes altres coses de la natura que ens encanten, però que no sabem explicar-nos.

Aquells que miren d’explicar un quadre, s’endinsen sovint per un fals camí. L’escriptora nord-americana Gertrude Stein (+1946) m’anunciava fa un temps, molt alegre, que finalment havia comprès el que representava el meu quadre ‘Tres músics’: era una natura morta!

Un quadre ve de molt lluny

Com vol un espectador viure un quadre meu tal i com jo mateix l’he viscut? Un quadre, una escena, una combinació de colors em ve de molt lluny, qui sap des d’on exactament… Jo l’he endevinat, l’he vist, l’he fet i, no obstant, al dia següent ja no ho veig, ni jo mateix, el que he fet.

Aleshores, com algú pot voler penetrar els meus somnis, els meus instints, els meus desitjos, els meus pensaments, que tant de temps ha de necessitar per a elaborar-se i eixir a la llum; sobre tot, per poder recollir el que jo he posat en ells, potser fins i tot en contra de la meva voluntat?”.

De lluny, de molt lluny arriben les obres, els dibuixos, les imatges i les pintures de les que només alguns privilegiats són capaços. De tan lluny com de l’art parietal de les cavernes d’Altamira fa quinze mil anys; Les Caus, disset mil o Chauvet, trenta mil, admirablement aplegades entre la cornisa Cantàbrica i el darrera dels Pirineus; pintures admirablement executades per artistes moderns.

Altres formes d’expressió

Admirant-les, tant Pablo Picasso (+1973) com Joan Miró (+1983) s’exclamaren que “des d’Altamira, tot és decadència!”. De la mateixa manera que, amb l’esclat del naixement de les arts fotogràfiques, a principis del XX, el de Màlaga, establert a París, es planyia: “Ha nascut la fotografia, jo estic mort!”. I fou des d’aleshores que li calia cercar altres formes d’expressió.

Per aquesta raó s’endinsà en les seves experimentacions: les èpoques blava i rosa, així com el desplegament del cubisme, una expressió de la impressió de la imatge en moviment, efecte que, d’altra banda, ja havien aconseguit els artistes de Les Caus divuit mil anys abans.

Què es podia fer de nou? Quina era la innovació possible, per a dir que es feia quelcom de nou? Des d’aleshores, tan sols es podia respondre a les inquietuds socials i culturals, reaccionant als esdeveniments del carrer, de la política, del mateix art i de la cultura (Coh 1).

Un art amagat

Els creadors del període magdalenià ja havien experimentat amb tot el que provaven els moderns impressionistes, els abstractes, els fauves, els surrealistes: els tons dels colors, els contrastos, la representació aprofitant els relleus de les parets i els sostres de les coves, el moviment imprès en la múltiple representació de les potes i els girs dels animals, els bisons, els cavalls i els cérvols.

Un art amagat, secret, colgat en les profunditats de la terra, apte i hàbil només per a uns quants escollits, que poguessin admirar el treball d’alguns que es dedicaven a treballs no tan utilitaristes com la caça, la cria o el cultiu de la terra i, potser, per què no, al costat de tot plegat, cercant un sentit, una benedicció i una protecció que havien de trobar en els seus germans, els animals més salvatges i indòmits, fins i tot en les panteres, els ossos, les hienes i els mamuts.

A fi de comptes, de tots ells en depenien en unes èpoques en que el clima castigava les comunitats humanes. Tan sols des de les profunditats misterioses de les cavernes, amagades durant tant de temps, es podia invocar la protecció per a la família, perquè arribés aquella cacera apropiada que assegurés la pervivència de la raguèlia.

Canvi de paradigma

En aquelles seves confidències al seu amic Christian Zervos (+1970), historiador de l’art, filòsof, reivindicador de l’art prehel·lènic i catalogador de l’obra del mateix Picasso, el pintor va tenir raó, com sempre; ells, que varen viure un canvi de paradigma en el món de l’art, provinents de les representacions naturalistes, passades ja pels impressionistes, Van Gogh i la revolució que va suposar el canvi de segle. Per què cal entendre res de la pintura i de l’art? Per què ens atrevim a jutjar-la, a elevar-la als altars de la glòria o enfonsar-la fins als inferns?

Des d’Altamira, venint de Chauvet i arribant a Lascaux, Tàpies, Barceló o Plensa, potser tan sols cal deixar-nos portar per l’admiració de la bellesa que, en definitiva, ens acosta a Déu.