Josep Maria de Sagarra (+1961) publicà el seu ja famós recull de poemes ‘Cançons de rem i de vela’ en 1923. Es va inspirar fortament en la descoberta de la Costa Brava de la mà de Josep Pla, trobant-se radicat al Port de la Selva, sobre el Cap de Creus. D’entre la col·lecció, presentada per Roser Armengol en la Biblioteca Hermes el 2022, el cant desè evoca l’evanescència de la vida; és a dir, de quina manera el temps passa, el treball esdevé fútil i l’existència un esdevenir fins a quin punt vanitós. De fet, evoca a cada tornada un verset molt familiar, cantant: “Vanitat, vanitat!” i tot és vanitat, tal com comença el Cohèlet bíblic. En realitat, tot és en va, menys el que val de veritat; no res més que l’amor autèntic viscut segons l’eternitat, cercada pel poeta.
- ¿Todavía no sigues a Vida Nueva en INSTAGRAM?
- WHATSAPP: Sigue nuestro canal para recibir gratis la mejor información
- Regístrate en el boletín gratuito y recibe un avance de los contenidos
Josep Maria de Sagarra
Per a l’escriptor de la postrenaixença i de la postguerra, el mar es converteix aquí en un predicador dels temps passats, que posa en contrast entre la constatació de la fugacitat de la vida i el mateix desig vital de la vivència intensa de l’amor, els viatges, les tertúlies, els llibres, les publicacions o els èxits de tot tipus. Canta Sagarra en aquesta desena cançó de rem i de vela:
“1Tot el que penses, tot que desitges
vanitat! vanitat! canta la mar.
Aniràs amb la galta tremolosa
i amb la incerta manyaga de les mans,
Li diràs que la vols i que l’estimes,
i després ja no te’n recordaràs.
7Tot aquest tremolí de mans i galtes,
vanitat! vanitat! canta la mar-.
Entraràs amb la passa decidida
et pensaràs que ets l’amo i que ets el gall,
Als teus ulls te faran la gara-gara
i al darrera tothom se te’n riurà […]
25Tots els teus pensaments i els teus viatges,
vanitat! vanitat! canta la mar-.
Seguiràs punt per punt tota la terra
aquest tros d’univers desesperat,
I els camins infinits de les estrelles,
aquests camins no has de seguir-los mai.
Tots els bordons del teu pelegrinatge,
vanitat! vanitat! canta la mar“.
Ja s’entén que Sagarra emet una evocació de la vida entesa com a pelegrinatge, ‘homo viator’. El bordó seria precisament aquell bastó alt que acompanya, sostenint-s’hi, els que es troben en camí: característic dels pelegrins i dels profetes, al seu temps pelegrins de la vida i de la vivència de la paraula divina i eterna. Perquè l’existència humana no és altra cosa que un èxode, un viatge des del naixement fins a la mort.
L’esperança cristiana
Però dins dels pensaments divins, corre des de la voluntat divina per a l’emergència en aquest món fins al retorn a la casa del Pare celestial, on no hi haurà més plors, ni sofriments, ni llàgrimes, ni injustícies, ni crueltats. Aquesta, en darrer terme, és l’expressió de l’esperança cristiana. Perquè tan sols es pot esperar allò que es desitja, perquè tot s’encamini en el bon sentit, per molt que encara no pugui ser contemplat.
Per aquesta raó cal la fe, consistent, sens dubte, en He 11,1 “posseir anticipadament allò que esperem (v. 2) i conèixer realitats que no veiem (v. 3). Per aquesta raó, els avantpassats serveixen de testimoni”, com recalca la carta als cristians hebreus del Nou Testament.
Sense aquella esperança definitiva, fonamentada en la fe, que articula totes les possibles esperances d’aquest món, la vida seria sense gaire sentit i totalment erràtica: vanitat i vanitat, com recalca Sagarra!
Renunciar a les coses transitòries
En conseqüència, si hom aspira a retornar a la veritable pàtria moral i espiritual; si hom vol recuperar-se de la caiguda de l’exili en aquest món, cal que s’emprengui el pelegrinatge que dugui a renunciar a les coses vagues i transitòries; posar en segon terme el que acaba essent secundari o terciari per dur al primer lloc l’execució del que és etern: l’amor, l’amistat, la feina ben feta, la fraternitat universal, la plenitud de l’ésser, el gaudi de la bellesa, del bé i de la veritat.
La persona s’entén millor com aquell que es troba en camí, en transició, que va d’un lloc a un altre, d’un estat a un altre, que assumeix el canvi i la metamorfosi necessària per atènyer la casa del cel, on Déu serà tot en tots (1 Cor 15,28). I continua Sagarra:
“39 Llegiràs moltes lletres i mentides,
t’empestarà l’alè de cent mil balls,
Sabràs el gust de moltes pells de seda
i els cucs poc a poquet se’t menjaran
Tot tu, tot el teu cos i la teva ànima
vanitat! vanitat! -canta la mar”.
Comptat i debatut, la pròpia existència serà entesa en la mesura que hom sigui capaç de posar en pràctica una paraula definitiva, divina. Des del punt de vista cristià, a la base de la inspiració de Sagarra, es tracta de viure l’autenticitat del regne del Crist i convertir en realitat el cel a la terra, tal com demana el Parenostre (Mt 6,7-15), a fi de comptes.
