Vida contemplativa


Compartir

“L’actual crisi de la religió no es pot atribuir simplement al fet que s’hagi perdut la creença en Déu o que ens hàgim tornat desconfiats envers determinats dogmes. En el seu nivell més profund, aquesta crisi indica que anem perdent progressivament la capacitat de contemplació. La pressió cada vegada més forta per la producció i la comunicació dificulta la pausa contemplativa. La religió exigeix una atenció especial. Malebranche (+1715) caracteritza aquesta atenció com una pregària natural de l’ànima. Avui dia, l’ànima no prega. Més aviat es produeix a si mateixa. La seva hiperactivitat es pot considerar responsable de la pèrdua de l’experiència religiosa. La crisi de la religió no deixa de ser sinó una crisi d’atenció“.



D’aquesta manera s’expressa el filòsof d’origen coreà Byung-Chul Han (1959), que es dedica a radiografiar les característiques de la societat occidental des del seu arrelament a Alemanya, on cursà els seus estudis de filosofia i fa arribar els seus pensaments. Resulten especialment suggeridores les seves obres ‘La societat del cansament’ i, més recentment, ‘Vita contemplativa’ així, en llatí.

Chica contempla el horizonte

En realitat, Han remarca que la nostra és una cultura de la hiperactivitat, on sembla que ningú no pugui estar quiet, fruint de la vida, contemplant la natura, la pròpia existència, sinó que tot ha de ser productiu, fins i tot el lleure, que es converteix en una frenètica activitat. Anar i venir, córrer amunt i avall sense saber massa què es fa, ni on porta tot plegat.

Recuperar la iniciativa d’una vida més contemplativa esdevé urgent, perquè en definitiva, com diu la nostra tradició cultural, l’ésser humà es troba destinat a la plena contemplació del bé, de la bondat i de la veritat plenes (1 Tm 2, 4). En canvi, més aviat sembla que tot estigui planificat perquè l’activisme devori la vida de la gent: un tornado de moviment constant, que consumeix tot el temps, l’espai, les energies i les voluntats de qui vulgui ser algú en el món.

La recerca de Déu

Es tracta, en definitiva, de bolcar la pròpia vida en la recerca de Déu, perquè la contemplació plena tan sols es trobarà en la plena comunió amb el creador i redemptor de la humanitat. Perquè la persona podrà contemplar el bé i la veritat en el rostre diví quan serà del tot transformada a la seva imatge, serà del tot semblant a ell, perquè veurà Déu tal com és (1 Jn 3,2). La contemplació divina esdevé així la meta, el destí i l’essència de l’existència humana. Però aquí no s’hi arribarà per la hiperactivitat, ni per un treball heroic, sinó precisament per la contemplació de la realitat divina, sempre sorprenent, extraordinària, graciosa, gratuïta de fet, perquè Déu vol salvar únicament per gràcia.

En canvi, continua Han, cal acceptar que “escoltar és el verb de la religió, mentre que actuar és el verb de la història. Quan escoltem com a forma d’inactivitat, emmudeix el jo, l’indret de la diferenciació i la fixació de límits. El jo escoltant se submergeix en el tot, en el que és il·limitat i infinit”.

Un activisme desenfrenat

Per contra, la manera de viure contemporània empeny a un activisme desenfrenat. Està mal vist aturar-se, contemplar el món, la natura, les persones, les coses. Per a què serveix? Doncs no ha de servir per a res, perquè la persona no és una eina en si mateixa, sinó la finalitat de tot el que és i existeix. El món, l’univers, les coses han estat posades per al gaudi i la felicitat de l’ésser humà.

Si no ho aconsegueix, si sotsobra en l’angoixa i la depressió per una activitat i un treball sense aturador, serà perquè no ha enfocat bé la pròpia vida, perquè està perdent el temps, en definitiva, sense viure’l amb sentit.

El cel dels humans

El poeta romàntic alemany Hölderlin (+1843) encara ho expressava d’una altra manera, perquè escrivia què significava per a ell la religió en tant que intuïció de l’univers, deia: “Tot el meu ésser calla per escoltar les tendres ones de l’aire jugant al voltant del meu pit. Perdut en el blau immens, aixeco sovint els ulls a l’èter i els abaixo al mar sagrat […] Ser u amb totes les coses, aquesta és la vida de la divinitat, aquest és el cel dels humans. Ser u amb tota cosa viva; tornar, en un feliç oblit de si mateix, al tot de la natura, aquest és el punt més alt dels pensaments i de la joia, cimal sagrat, lloc del repòs etern”.

I conclou Han: “La societat que vindrà es basa en una manera amable de ser, en un ethos de l’amabilitat, que elimina els aïllaments, les secessions i les alienacions”. Amable significa capaç de ser amat, estimat i no odiat, ni repulsiu, ni carregós. Si la vida no és amada, aleshores què és?

Equilibri i perspectiva

Els reptes socials i culturals continuaran prement la societat perquè trobi el seu equilibri enmig de l’activisme convertit en treball, transformació, consum, guerra, domini, destrucció i afany de poder.

Tan sols poder prendre una mica de perspectiva, contemplar la vida i el món des de la distància permetrà retrobar el sentit de l’existència, de la humanitat.