Sobre totes les coses

Forneixen el caldo de cultiu les religions a la violència? Qui creu que el seu déu és l’únic, el bo i el veritable, realment té l’obligació d’imposar-lo als demés? Per què semblen acceptar, les societats occidentals, milions de persones vingudes d’altres llocs del planeta, amb els seus costums, creences i religions?

Es tracta d’una transformació nuclear de la seva imatge i composició social en nom del progrés, es necessita mà d’obra barata; en nom dels drets humans, cal acollir els perseguits i els marginats; en nom de la humanitat, perquè tots som iguals davant de la llei; en nom de la riquesa i del benestar, a més població, més creació de valor afegit i més estabilitat.

Ara bé, aquestes no són fórmules màgiques, sinó la manera com Europa, inclosa Espanya i Catalunya, han trobat per al desenvolupament i el progrés; uns resultats que arriben després d’anys i de segles de guerres, lluites socials i d’estabilitat gràcies a les seves lleis i als seus objectius econòmics i socials, superant multitud de desgavells globals, des de la pandèmia, passant per les guerres d’Ucraïna i Gaza, així com superant el terrorisme global de començaments de segle.

Violència expiatòria

El cristianisme du en el seu interior l’exorcisme de la violència en la passió i mort de Crist, abocada a la seva resurrecció. Els fonamentalistes protestants nord-americans justifiquen la pena de mort argumentant que Jesús no s’hi va referir mai en contra. Fins i tot en el passatge de la dona adúltera convida a llançar la primera pedra contra la condemnada per la turba (Jn 8). Però no, el relat passional de Crist esdevé el paradigma de la violència mimètica i expiatòria, perquè cal oferir al déu un sacrifici per pagar els pecats de la humanitat; un sacrifici últim i definitiu que anul·li tots els altres. “Tota la moralitat sorgida de l’Evangeli va dirigida a superar aquest mecanisme satànic de violència”, continua explicant Graupera.

“Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra”, exigirà Jesús davant de la pobra dona, separada d’aquell amb qui ha comès el pretès adulteri. Una vegada més, les paraules de Jesús, fins i tot en aquesta situació de tensió terrible, accentuen l’atenció posada en la baula feble, la dona: un text de dos mil anys, profundament feminista, altre cop. La primera pedra seria la que iniciaria el cicle d’imitació del comportament de l’altre: si no hi ha un primer, no hi podrà haver un segon i un tercer.

Acte de consciència

L’instint repressor i assassí no es pot amagar en una massa informe, sinó que ha de respondre a un acte de consciència, de reflexió i d’autoracionalitat, per tal que cadascú es torni responsable dels seus actes. Voldries aquest comportament contra teu? Doncs no comencis! Sembla voler dir el Senyor, que acaba dinamitant els mecanismes mimètics del comportament humà, sobretot en llurs vessants més cruels i satànics. En definitiva, el mal continua brollant del cor de la consciència humana i pertoca a cadascú deixar-hi regnar la llei de la nova aliança perquè la història canviï, la pròpia i la de la humanitat. Ja no és el déu el qui permet o afavoreix les guerres, sinó aquells que no mantenen a Déu en el seu cor!

“Estimaràs Déu per sobre totes les coses” s’entén ara com un pas més enllà de l’Èxode de Moisès, arribant a l’ordre polític, perquè passa a significar que “estimaràs Déu sobre l’ordre públic que la violència social ha establert de bell antuvi”. Des de l’antiguitat, Moisès va viure el segle XIII a.C., es llença un missatge de novetat que, d’una banda subratlla la diferència entre el sagrat transcendent i el mundà contingent; perquè existeixen dos ordres de realitat. Per l’altra, relativitza tot el que no apunta vers el bé màxim, posant en segon pla tot el que condueix a conformar-nos amb l’ordre social del príncep d’aquest món, el maligne, que continua regnant mentre no es prengui consciència del mal de què som capaços.

Triple via

El primer manament crida a la desobediència civil, social, econòmica i militar en la mesura que no respongui a la recerca del bé suprem i inassolible per natura, per inèrcia. Crida al caos, al desordre, al trencament de les lleis terrenals, sempre imperfectes, en constant reforma, perquè la llei eterna pertany al déu únic, aquell que es comunica a la humanitat mitjançant el seu canal més noble, per una triple via, revelada pel Crist: l’amor a Déu i al proïsme com a si mateix (Mc 12,31).

Si l’amor ha de ser per damunt de totes les coses i en primer lloc, significa que la resta ha de ser relativitzada, posada en relació amb aquest amor suprem, únic, etern, transcendent i inabastable. No es divinitzaran les potències d’aquest món: els poders, els diners, les seguretats, sinó únicament la veritat comunicada pel déu únic, que les persones podem descobrir, estimar i aplicar per encaminar en el bé, la llum i la veritat el discórrer de la vida.