“He perdut la fe”, li diu Hercules Poirot a la mèdium en la recent pel·lícula d’aquest 2023 ‘A Haunting in Venice’, que s’ha traduït als cinemes per un ‘Misterio en Venecia’; a Hispanoamèrica ‘Cacería’, quan més aviat es tractava d’un ‘Encantament’ o fins i tot d’una ‘Aparició a Venècia’.
- PODCAST: Reconversión de los seminarios
- Regístrate en el boletín gratuito y recibe un avance de los contenidos
El guió, basat en una novel·la de la britànica d’Agatha Christie (+1976), desenvoluparà tota una història de fantasmes, aparicions, fets extraordinaris que, a fi de comptes, Poirot haurà de desentrellar i donar sentit, enmig de mentides, enganys, trucs i, sobretot, assassinats: els que es produeixen durant la nit de l’acció i que es troben en relació amb un altre de més antic i mai resolt. Com diu un dels lemes de promoció: “La mort és tan sols el principi”.
Diàleg amb la mèdium
Cal centrar l’atenció en el diàleg mantingut entre la mèdium espiritista Joyce Reynolds i el detectiu Hercules Poirot, encarnat per l’actor Kenneth Branagh (1960), qui alhora exerceix de director, es troba més enllà del setzè minut i diu així:
El detectiu Hercules Poirot, encarnat per l’actor Kenneth Branagh, director de ‘Muerte en Venecia’
“La mèdium: –Es nega a creure en la supervivència de l’ànima després de la mort?
Poirot: –He perdut la fe, enfront dels oportunistes que s’aprofiten de les persones vulnerables.
Mèdium: –Estic trista per vostè, doncs.
Poirot: –Sí, és una mica trist. La veritat és trista. […] Creieu-me, senyora, que sincerament acolliré un signe de l’existència del diable, d’una ànima o d’un fantasma. Perquè si hi ha un fantasma, hi ha una ànima. Si hi ha una ànima, hi ha un déu que la va crear. I si tenim Déu, ho tenim tot: el sentit de la vida, el propòsit, l’ordre, la justícia. Però he vist massa en aquest món: innombrables crims de guerra, la indiferència davant la immensa crueltat dels éssers humans. I he conclòs que no: ni déu ni fantasmes ni mèdiums que xerrin amb ells”.
Època de desencantament
Poirot, en efecte, arriba després d’una època de desencantament: ha estat testimoni de la Primera Guerra Mundial, però també de la Segona. Es troba a Venècia, on han passat coses terribles, on no tan sols hi ha un record de la pesta del segle XIV, sinó que les històries de fantasmes, d’encanteris i fins d’assassinats deixen el personatge fora de si. Ja no res no té sentit per a ell, de tal manera que fins ha deixat la seva principal ocupació de resoldre crims. En realitat, ha perdut el gust del viure i de la seva feina vocacional detectivesca.
Com succeeix sovint en aquests casos, l’estat d’ànim d’una persona se sol projectar sobre la seva fe religiosa i creença en Déu. D’aital forma que, si una persona religiosa es troba animada, eufòrica, alegre i feliç, li resulta més fàcil la fe. Si un altra es troba en un estat depressiu, trist o melancònic, la fe pot acabar sent sobrera, superficial i, sobretot, insatisfactòria. Davant de la frustració, del fracàs, de l’absurd, del sofriment, es pot reaccionar de dues maneres totalment oposades: sigui amb una fe més fervorosa, sigui amb una negació de tot el que s’ha viscut abans.
Crisi personal… i de fe
En els moments de crisi personal, entra igualment en crisi la fe i el concepte de Déu, especialment si aquest no és el veritable, si tan sols és un fantasma, una imaginació, algú que un s’ha creat per a satisfer les pròpies necessitats i curar les pors.
Perquè tothom creu en un déu o altre, el que deu ser important és que el meu déu sigui el veritable i no tan sols un esperit creat a partir de la pròpia imaginació. El déu personal, creat a imatge i semblança de cadascú, entreté, calma per una estona les ansietats, però no salva arribat el moment. Per aquesta raó esdevé tan important aprofundir, meditar i conèixer el veritable rostre del Déu transcendent, creador, absolut, l’únic que pot donar resposta a les preguntes fonamentals de cadascú.
Veritable revelació
Visitem de nou les paraules de Poirot, que de fet veurà com es capgiren els seus arguments, no amb filosofies molt elaborades, sinó amb el simple desenvolupament de l’acció i el descobriment de la veritat, una veritable revelació enmig d’un món fosc, cruel i sense sentit. Poirot Branagh podria concloure així al final de la trama de ‘Haunting in Venice’:
“Els oportunistes que s’aprofiten de les persones vulnerables em farien perdre la fe. És trist. Malgrat tots els sofriments que he vist i que hi ha en aquest món, cal conservar la fe. El mal, la injustícia, la crueltat dels éssers humans tan sols es pot desemmascarar si hi ha un Déu.
Treballar per la justícia
Si tenim Déu, ho tenim tot: el sentit de la vida, el propòsit, l’ordre, la justícia i tot té solució, perquè existeix la veritat. No un concepte, ni una idea, sinó la recerca del que és autèntic, respectable, just, pur, amable, lloable, virtuós i digne d’elogi (Fl 4, 8). Perquè tenim l’experiència de Déu i de l’absolut, podem creure en la veritat i en la justícia, que acabaran vencent.
Perquè Déu ens ha creat a la seva imatge i semblança (Gn 2, 26) i estem destinats amb ell a l’eternitat, sols per aquesta raó ja val la pena treballar per la justícia“.
