Un error es repeteix cada any en la missa de rams a Catalunya, no és anodí, sinó del tot fonamental perquè es troba en la proclamació de l’Evangeli de la passió, just en el moment del traspàs de Jesús a la creu. Allí, segons l’Evangeli de Mateu (Mt 27, 50) després de sofrir totes les injúries, mofes, calúmnies i tortures, el Senyor crida aquell estripat “Déu meu, per què m’heu abandonat!” (v. 46); li ofereixen l’esponja amb fel i vinagre, esgaripà amb tota força i lliurà l’esperit. Ai las! Però en la missa no es diu d’aquesta manera, sinó que, senzillament, “expirà”; un verb que indica el fet biològic de la mort. En canvi, l’expressió del text original explica que “lliurà l’esperit”, un verb que assenyala un esdeveniment teològic, transcendent.
- WHATSAPP: Sigue nuestro canal para recibir gratis la mejor información
- Regístrate en el boletín gratuito y recibe un avance de los contenidos
En un article a la ‘Revista Catalana de Teologia’ del 2022, vaig indicar les males traduccions sorgides d’un prejudici antropològic. Aleshores, els responsables de la Bíblia Interconfessional varen corregir aquests passatges en la versió digital en línia, però no varen ser a temps de fer-ho en les versions impreses que ja teníem a casa; molt menys en els textos litúrgics que es proclamen anualment en l’església.
D’aquí prové l’error, perquè els evangelis estan traduïts i editats als anys 1960 i no se n’ha fet cap altra edició més recent. En tot cas, personalment m’encarrego de corregir amb típex les expressions més discordants, tenint present que el temps passa i que el llenguatge evoluciona irremissiblement. A Calldetenes, el narrador diu, en les quatre versions dels evangelis: “Va lliurar l’esperit”.
L’espurna de la vida de Déu
M’explico una mica més. Es tracta d’entendre que Jesús és una persona humana com qualsevol de nosaltres; que ha estat creat amb les mateixes mans del Pare, que són el Fill i l’Esperit Sant (Gn 2,7). Aleshores, ha rebut la infusió de la presència divina, l’espurna de la vida de Déu mateix des de l’instant de la seva crida a l’existència, ni que ell sigui algú molt especial.
Però en tot moment, un humà com qualsevol altre. En realitat, la seva humanitat no es menja la seva divinitat, ni tampoc la divinitat aixafa la condició humana. En Jesús es compleix, com en tot ésser humà, des de l’inici de l’existència, respondre a la imatge de Déu impresa en la seva ànima (Gn 1, 27).
Fills de Déu
Aleshores, la qüestió rau en què fer d’aquesta presència i acció de l’Esperit diví en el cor de l’ésser humà. Doncs del que es tracta és de posar-se en camí, de deixar-se actuar per l’acció divina perquè Déu pugui madurar en cada ésser humà, tal com ho explica d’altra banda l’apòstol Pau en la carta als de Roma: “L’Esperit ve a unir-se al nostre esperit perquè siguem conscients i puguem donar testimoni que som fills de Déu” (Rm 8, 16).
D’aquesta manera, Jesús, en ser concebut i venir al món, deixa actuar en ell aquest impuls diví empenyent-lo a actuar, fer i dir el que realment Déu li demana. No com una imaginació, un sentiment o una al·lucinació, sinó perquè es dona una interacció real entre l’esperit humà i l’Esperit diví, cuinant-se en el gresol de la voluntat, per desembocar en una missió concreta, redemptora en el seu cas, per deslliurar la raça humana del mal, del pecat i de la mort. Aquest és el procés pel qual Jesús rep l’esperit humà, d’origen igualment diví a l’igual que el seu cos, per suposat.
Evolució i metamorfosi
Però no n’hi ha prou, sinó que es demana una evolució, una metamorfosi progressiva al llarg de la vida fins arribar al seu acompliment. Per aquesta raó, es demana un constant contacte amb l’Esperit Sant, que ve a unir-se constantment al cor humà; no d’una forma automàtica o misteriosa, sinó per la recepció de l’Evangeli i la consumició de l’eucaristia, sagrament del cos i la sang de Crist, pel qual novament l’Esperit diví es renova en la vida humana.
Tan sols aleshores, després de tota una vida, que és la sola i l’única que rebem, en diàleg amb l’Esperit Sant, som capaços d’arribar a terme amb la força, l’energia i la inspiració per encertar el camí en la recepció i aplicació del regne de Déu, de justícia, pau, bé, perdó, misericòrdia i amor que Déu ens dona. Tan sols aleshores, tan sols després d’un llarg recorregut, som capaços d’entonar les mateixes paraules del Crist i cridar que “tot s’ha acomplert” (Jn 19, 30), perquè hem entrat en la plenitud de la comunió divina, per obra i gràcia divina. Serà en aquell moment, en què ja no hi ha res a fer (Jn 11,17), humanament parlant, que Déu podrà ser tot en tots (1 Co 12, 6; 15, 28), perquè serem del tot semblants a ell i el veurem tal com és (1 Jn 3, 2).
Contemplació i participació
Tot el món, celebrant la Pasqua com la contemplació i participació en aquesta gran veritat que significa la vida humana, des de l’encarnació com a esperit en un món material, que cantaven The Police en 1981, com a cos carnal destinat a esdevenir un cos espiritual (1 Co 15, 44), significarà seguir Jesús en la passió per la seva humanitat.
Bona Pasqua tinguem de Crist ressuscitat!
