El primer dels manaments dictats a Moisès dalt de la muntanya del Sinaí posa el déu de l’alliberament de l’esclavatge d’Egipte en primer lloc davant de tots els altres déus possibles: Aton, Ra el disc solar, Osiris, Apis el vedell d’or, àdhuc el Mammon de la riquesa, el benestar i el Bacus dels plaers i les borratxeres. A Catalunya, els romans varen dedicar tota una comarca a aquest déu romà, capital Manresa, situada a la nostra diòcesi de Vic.
- ¿Todavía no sigues a Vida Nueva en INSTAGRAM?
- WHATSAPP: Sigue nuestro canal para recibir gratis la mejor información
- Regístrate en el boletín gratuito y recibe un avance de los contenidos
No anem gaire lluny mentre no ens desplacem a Egipte, per l’origen del monoteisme, la instauració d’un déu únic que va executar el faraó Akhenaton cap al 1350 a.C., quan la religió era més que mai un negoci i una productiva activitat econòmica, més encara que un culte o una espiritualitat. Aquell faraó, de qui sembla que Moisès n’era un fervent ministre, va fer tancar la resta de temples i va impulsar, per força, el culte al déu Aton per damunt de tots els altres déus, forces, esperits, àngels i dimonis. Una religió que divinitza els gats i els cocodrils, momificant-los perquè arribin a la vida eterna amb els seus aristocràtics amos, no havia de deixar gaire tranquils els governants, sobretot quan la gent de carrer era menystinguda. Quatre mil anys després, es dediquen cementiris als animals domèstics, quan a moltes persones se’ls nega un funeral com cal, què hi farem!
Moisès amb els manaments
No obstant, en morir aquell faraó, la reforma monoteista es va acabar. El poble va tornar a la religió politeista, els temples es van reobrir i fins i tot l’efígie d’Akhenaton, qui duia el nom del seu déu en el nom, va ser esborrat de les llistes de les esteles pètries. Fins i tot les seves imatges esculturals varen ser transformades en les de posteriors reis d’Egipte, veritables semideus que pelegrinaven a la terra, mentre no eren cridats al cel.
El poble d’Israel
En l’interregne dels buits de poder immediatament posterior a la mort del faraó, Moisès va escollir i alliberar un poble, uns esclaus, possiblement uns semites, parents de les tribus de l’altra riba del Nil i endur-se’ls cap al desert, a la conquesta d’una terra promesa. Es tractava de gent diversa, que havia anat arribant migrada a Egipte, perquè aquell era el centre de la civilització de l’època i, en conseqüència, capital de l’economia, de la cultura, àdhuc de la religió. Per aquest rebot, el nou poble va rebre el nom d’Israel, recordem el nom alternatiu de Jacob, fill d’Isaac, fill d’Abraham.
Aleshores varen decidir seguir el seu alliberador, en realitat un principal d’Egipte, forà al poble semita, per molt que continuava fidel al monoteisme d’Akhenaton, que ja havia passat a la història. El relat bíblic de l’Èxode no seria sinó un llarg pelegrinatge del col·lectiu que havia decidit de mantenir un henoteisme confés, tossut i sostingut. Henoteisme, en principi, perquè es tractava d’afirmar que el seu era el déu per damunt dels altres déus; no pròpiament un monoteisme exclusiu, on tan sols hi havia un déu i la resta eren forces més o menys poderoses, que es trobaven en dessota.
‘Moisès i el monoteisme’
La resta de la història s’explica en l’obra bíblica, especialment en els primers llibres: Èxode, Levític, Nombres, Gènesi i en el Deuteronomi, posterior cronològicament en la redacció. Ho explica d’aquesta manera Sigmund Freud (+1939) en la seva darrera obra, escrita en el seu exili a Londres, on trobaria la mort, fugint del règim nazi en què havia caigut la seva Àustria natal.
Diu el geni i inventor de la psicoanàlisi en el pròleg del seu ‘Moisès i el monoteisme’: “L’elucidació dels fets nus del problema aprofundirà en el coneixement de la situació en què es troba el nostre poble”, perquè volia dir que el llibre volia respondre a la pregunta sobre l’antisemitisme de la forma més perversa possible: “Què han fet els jueus per merèixer tant d’odi?”. I la resposta avançada pel mateix Freud és que els jueus representen el monoteisme més pur, més rígid i més intransigent, per aquesta mateixa raó són perseguits, odiats i reben el menyspreu de moltes societats al llarg de la història. Els cristians, per altra banda, no som tan monoteistes com trinitaris, tres persones en un únic déu, que s’assembla molt a un triteisme conciliar sinodal, d’acdtuació conjunta de diverses voluntats.
Jordi Graupera (1981) explica aquest argument en el llibret que obre la recomanable col·lecció dels Deu manaments de l’editorial Fragmenta el 2023, del qual subratllaré un darrer pensament fruit del monoteisme: “Existeix un tipus de veritat absoluta, revelada, metafísica o fideista, que supera totes les veritats simples o aleatòries, matemàtiques, experiencials, històriques o de la vida”. Si hi ha un sol déu, hi ha una sola veritat que ordena i valida totes les altres. La vida humana es pot entendre com una recerca d’aquesta veritat total i absoluta, perquè ajudi a trobar el camí de la vida (Jn 14,6). No en va, potser la qüestió més candent del món occidental consisteix en saber quin és el sentit de l’existència i posar-lo en pràctica.
