El món del treball en l’atenció i les cures demana valorar les persones pel que són, tenint present la seva realitat: edat, situació, carrera, voluntat, caràcter, identitat i dignitat. Metges, infermeres, assistents de tot tipus accepten l’encàrrec d’acompanyar els seus pacients en el que sovint es converteix en la recta final del camí de la vida. Se n’ha de ser molt conscient, alhora que viure amb alegria i satisfacció poder ajudar, acompanyar, comprendre, escoltar les persones en situacions més que fràgils.

• ¿Todavía no sigues a Vida Nueva en INSTAGRAM?
• WHATSAPP: Sigue nuestro canal para recibir gratis la mejor información
• Regístrate en el boletín gratuito y recibe un avance de los contenidos

Cadascú avança en el seu camí, però podent fer companyia, ajudant-se i estimant. A fi de comptes, ningú no té l’última paraula sobre la vida de ningú, com tampoc sobre la pròpia. El judici definitiu pertany a Déu. Als demés no pertoca jutjar el com, el quan ni el perquè de les situacions personals, sinó en tot cas valorar, estimar, escoltar, comprendre, perdonar, respectar, ajudar, assistir, acollir…

A l’Evangeli, es troba un instant amb una fortíssima càrrega emocional, doctrinal i sentimental, però on Jesús no es lamenta sobre la seva pròpia sort. Ha de morir. En canvi, pronuncia el manament de pensar més en els demés que no pas en un mateix; la invitació a descentrar-se, a deixar-se de mirar el melic per descobrir l’altre que ens ha de menester, diu: “Estimeu-vos els uns als altres, tal com jo us he estimat” (Jn 15,12).

Donació generosa

Abans de la traïció de Judes i de l’anunci de les negacions de Pere, en aquest instant crucial i profundament dramàtic, Jesús no crida al replegament i a l’autodefensa, ni que sigui pacífica, sinó a la donació generosa de si mateix, sense mesura; amb l’única mesura de l’amor de Déu, com recalcarà Joan, més tard: “Déu és amor” (1 Jn 4, 8.16).

El manament principal que Jesús encunya és el d’estimar els altres tal i com ell mateix ha estimat els seus amics i tots els qui ha tractat al llarg de la vida. Aquesta regla d’or es pot pronunciar de diverses formes: “Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin” (Mt 7, 12); o bé presa al contrari, com al llibre de Tobit, que recomana: “El que no vulguis per tu, no ho facis a ningú” (Tb 4, 15). Kant (+1804), des de la Il·lustració, mirava de formular-ho com un principi general i racional: «el principi de la teva acció ha de ser universal i bo per a tothom”.

Donar valor

Estimar és una paraula molt usada, tant que arriba a ser desgastada i maltractada. En parlen a bastament les cançons de la ràdio, les pel·lícules i les novel·les. Als catalans se’ns titlla de materialistes, perquè utilitzem el mateix mot per dir amar, que per valorar un objecte, una pertinença, una peça preciosa en el seu cost econòmic, perquè estimar no consisteix sinó en donar valor.

Què no és estimar, sinó valorar adequadament la persona pel que és, per la seva dignitat irreductible, per la seva condició humana, posant en relleu, estimant realment el valor de cadascú? El cristià sap i coneix que cadascú, infant, gran o vell, home o dona, sigui quina sigui la seva condició, origen, estatus social o religió és un fill de Déu, creat a la seva imatge i semblança (Gn 1, 26), cridat a la vida plena, divina, d’amor i resurrecció.

L’amor durarà per sempre

Perquè l’amor veritable, aquell etern i diví, demana eternitat, perennitat i perseverança, tant en els moments bons com sobretot en els moments difícils; viscut per cada matrimoni segons la manera que Déu dona a entendre i segons les pròpies capacitats. Tan sols aleshores l’amor es converteix en etern i traspassa, fins i tot, els límits de la mort, quan aquesta arriba inexorablement. Perquè si alguna cosa ha dit el Senyor que durarà per sempre, és l’amor (1 Cor 13). Jesucrist ha mostrat el camí de la vida, que no és altre que el camí de l’amor, “perquè tots els qui creguin en ell tinguin vida a desdir” (Jn 3, 16; 10,10).

D’aquesta manera, posant en pràctica l’amor que Crist té per la seva humanitat, hom té la possibilitat de no desesperar en els moments de prova. “Perquè aquesta és la voluntat del Pare: que tot aquell qui veu el Fill i creu en ell tingui vida eterna i jo el ressuscitaré el darrer dia”, diu el Senyor (Jn 6, 40). Així, tots els qui volem creure en Crist no ens perdrem, sinó que ell mostrarà de quina manera es concreta el seu amor en la pròpia vida. En efecte, lluitant i perseverant en les proves aconseguirem la redempció de Jesucrist, la resurrecció després de la mort a aquesta vida i la vida eterna en la plena comunió de Déu; aquell que ens ha creat amb el destí de viure amb ell per sempre.

Hi ha dues coses que no podrem deixar mai: estimar i treballar; estimar treballant; treballant amb aquells i per a aquells que hom estima. Venim de Déu i a ell tornem. Som en aquest món per a lluitar i treballar, per a estimar i perdonar, per posar el nostre granet de sorra per a la salvació del món, perquè amb el nostre treball, col·laboració, compromís, alegria i felicitat trobem i ajudem a viure segons el veritable i ple sentit de l’existència per a tothom.