Tants caps, tants barrets! Sense distingir-se tant de temps passats, tothom té el seu déu, cadascú creu en el seu absolut, la seva religió. Estimat lector, atura’t per un moment i pensa en quin és el motiu pel qual et lleves cada dia, que t’esforces, et sacrifiques tu mateix en benefici d’un bé més gran. Quina és la raó per la que s’escola la teva vida, per la que guanyes diners i te’ls gastes. Quin és l’objectiu, el propòsit i el sentit de la teva existència.

• ¿Todavía no sigues a Vida Nueva en INSTAGRAM?
• WHATSAPP: Sigue nuestro canal para recibir gratis la mejor información
• Regístrate en el boletín gratuito y recibe un avance de los contenidos

La resposta anirà des del benestar, les propietats, els béns materials, el cotxe, la casa dels teus somnis, potser la salut. Sens dubte, l’amor serà el motor més potent de les motivacions humanes, tot i que sovint el mal interpretem i ens equivoquem. A la ràdio sonen molt i massa les cançons del desamor. Potser ho dono tot per la família, la parella, els fills, els pares, els amics, l’empresa, el poble o pel país. Està bé, però a fi de comptes, quin és l’objectiu de la teva vida? Doncs aquest és el teu déu, el teu absolut, el teu propòsit, el sentit de la teva existència. Encara que no t’atreveixis a pronunciar-lo. Per aquesta raó, Amaia Montero (1976) de l’Oreja de Van Gogh ha llançat aquest tema del títol als albors del nou any, mirant d’endinsar-se en la tremenda realitat de l’existència.

L’Oreja de Van Gogh interpreta ‘Tots estem ballant la mateixa cançó’

Diu, en una bellíssima lletra en el castellà de la seva cantant: “Jo crec en Déu, a la meva manera. Hi ha més preguntes que respostes en l’aurora boreal. Som ambdós pols d’estrelles. Misteri, llum, roca i candela, quelcom sobrenatural. Avui som aquí i demà ja no. En la nit infinita, una espurna de sol. Estar vius és un misteri de ciència ficció. El ritme del mar i la meva respiració. Els batecs del teu cor. Tots estem ballant la mateixa cançó. És l’hora d’un viatge interestelar i desxifrar l’origen del bigbang. És l’hora d’enlairar-se des de la Terra. Tots els meus dubtes i certeses cauen sobre la humanitat. Si em diguessis que sí en despertar al teu costat, quan t’escolto riure, oblidaré el que vaig aprendre”.

Un destí comú

La lletra convida a contemplar la vida des d’una perspectiva còsmica, on cada ésser humà forma part d’un tot més gran. Considerar la pols de les estrelles de la que estem formats, que venim de lluny, que anem cap al futur i que compartim un destí comú, que ha de ser alguna cosa més important que tornar a la matèria de la que provenim. El tema de “Tots ballem la mateixa cançó” explora temàtiques de fe, de misteri i de la cerca de respostes en un univers vast i meravellós, comprensible perquè tenim alguna cosa a veure amb el creador.

Descobria la cançó al cotxe i em saltava un riure irònic: això mateix! “Jo crec en Déu, a la meva manera”, tal i com a mi em sembla. Alhora pensava que era ben bé el retrat de la meva generació, de l’estat espiritual actual: que sí, que tothom té el seu déu, el seu absolut, però a la pròpia imatge i semblança.

Així es creen els déus, tot i que el llibre del Gènesi ho diu a la inversa i no és tan evident, que Déu va crear l’ésser humà a la seva imatge i semblança (Gn 1, 26), dipositant en ell una mica de la seva mateixa essència (Gn 2,7), l’espurna divina que ens acosta al déu veritable, que ens posa en contacte amb ell, perquè puguem trobar la llum enmig de la foscor de l’univers. Perquè sí, perquè la vida, la bellesa, l’amor, el futur, l’eternitat són uns misteris insondables, unes realitats que ens continuen esborrifant i admirant, però en canvi no estem sols en aquesta experiència, sinó que comptem amb la llum de la fe.

Forces ocultes

Ara bé, no de qualsevol fe, ni tampoc de qualsevol déu. Tothom, sense excepció, fins la persona més cínica, fins el més ateu, té el seu déu, la seva fe, la seva litúrgia, religió, pràctica i costums. Al costat del déu personal, hi ha les litúrgies de les forces ocultes. Posa-hi el tarot, l’endevinació, les cartes, els vidents, les supersticions més curioses i estranyes, la creença en les pedres magnètiques, el minerals o en el curs de les estrelles. Quin és el teu déu! Si els vicis de la nostra societat són l’egoisme, el narcisisme i l’hedonisme, que conviden a centrar-se en el jo, a guaitar-se el melic contínuament, caldrà estar atents per no ofegar-se en la pròpia imatge o, pitjor encara, en el reflex d’un altre: del que tira les cartes, del que ven les espelmes màgiques o del que t’encoloma els minerals de la sort.

Si encara cerques la veritat, potser caldrà anar a cercar una mica més enllà. La qüestió rau en si el teu déu és el veritable, la fe que val, la religió que salva, la pràctica que ajuda a sortir de la pròpia finitud, que respon a les preguntes més pregones del cor humà. A fi de comptes, què espero del meu déu? Doncs que em salvi, que m’alliberi del mal, del pecat i de la mort. Si més no, que respongui a les preguntes que em brollen, perquè trobi la manera de continuar avançant sense desesperar-me.

Aquí però, tan sols un és el camí, la veritat i la vida (Jn 14,6). Aleshores, el món esdevé lluminós i la vida, una alegre acció de gràcies.