En les diades de Tots Sants i Fidels difunts, que s’acostumen fins i tot a fondre en un petit període de vacances a l’estat veí francès, fixem la mirada en el més enllà, fins i tot aquells que diuen no creure en res ni en ningú, si més no creuen en ells mateixos. El record i la pregària pels difunts, la trobada amb la família i els amics presideixen aquestes jornades.
- Síguenos en Google y añádenos como fuente preferida
- Regístrate en el boletín gratuito y recibe un avance de los contenidos
Afegim-hi l’entrada de ple en la tardor, perquè el novembre comença per Tots Sants, capes i mocadors grans i termina per sant Andreu, pluja, neu o fred molt greu. Per què no mengem panellets tot l’any, tan bons que són? Anem a buscar i coure castanyes, calentones, si pot ser a la vora d’un foc excessiu i donem per fet que d’aquí a una mesada llarga entrarem en l’advent amb el ‘Thanksgiving Day’ i el ‘Black Friday’, que ens obrirà les portes d’unes eleccions generals, mentre Europa crema sota la lupa de les reivindicacions de les capes mitges i baixes socials, la despesa armamentística, la inflació i els rics que volen ser-ho encara molt més.
La tardor, temps d’anar a buscar i coure castanyes. Foto: EFE
Els diners, tota la vida s’han dedicat o bé a comprar armes o bé al benestar de la població. Quan es fan comptes, no n’hi ha mai prou, com una manta curta, que si et tapa el cap et destapa els peus. D’aquells refranys de ma mare: no n’hi ha prou que no basti ni molt que no es gasti. En tant que societat, serem prou llestos per preservar la bona convivència, la pau, l’ajuda mútua i la fraternitat entre tots els éssers humans, siguin d’on siguin i vinguin d’on vinguin?
El programa electoral de Jesús
En la principal solemnitat de Tots Sants, es proclama la crida de les benaurances, el programa electoral de Jesús de Natzaret en vistes a la felicitat: “Feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el regne del cel” (Mt 5, 3), l’estat espiritual i social que promou precisament el bé, la llibertat, la pau, la bona entesa, l’ajuda mútua, la misericòrdia, el perdó i la comprensió per a tot fill de veí. Pobres en l’esperit, perquè les coses, els objectes, els diners, el poder o l’aparença no ocupa el cor de la persona.
En realitat, tothom té el seu déu i els propis ídols com ara algun d’aquests. La qüestió serà si aquest déu et pot salvar, arribat el moment, del mal, del pecat i de la mort, que recordem aquests dies. ‘Memento mori!’. I meditant i pensant en la felicitat d’aquell predicador de Natzaret, ens demanem si en som dignes, o bé el contrari preferim l’opció dels nostres, del que és meu, del salvi’s qui pugui, de primer els poderosos.
Més aviat el món proclama que seran més feliços els rics, els forts, els multimilionaris, els qui llencin els diners i els recursos, els qui es facin les lleis a mida, els que puguin arrambar tot el que puguin sense pensar en els altres. “Després de mi, el diluvi”, sembla que va exclamar Maria Antonieta, en veure les manifestacions parisines del XVIII, que li van acabar costant el coll.
Una proclama per als de baix
Podria ser, més aviat, que aquell relat de les benaurances no tingués tant com a objectiu projectar una teoria filosòfica d’autoajuda i de bonisme sobre la felicitat (Mt 5, 1-12a), sinó que més aviat s’ha d’entendre com una proclama des de dalt de la muntanya per als de baix a la plana, per a tots aquells que no sembla que hi hagin de tenir dret; perquè són de la pila, perquè no són dels nostres, perquè en principi no s’ho mereixen i, no obstant, no hi haurà pau sense justícia; no hi haurà tranquil·litat ni seguretat sense que a tothom es reconegui la seva condició de persona. Fins aquest extrem arriben les proclames de felicitat benaurada.
Cementiri de San Sabastià amb flors per el Dia de Tots els Sants. Foto: EFE
Una declaració, no es tractarà d’una qüestió filosòfica, de pensament o d’idees molt ben rumiades, sinó una realitat pròpia de l’existència, aquella que hom està cridat a descobrir en la pròpia experiència de vida, concreta, moltes vegades bruta, barrejada, condicionada i, en tot cas, encarnada, contextualitzada en la situació de cadascú (Sl 23).
Permanència en perseverança
Tampoc no serà qüestió d’un instant, ni tan sols d’un assoliment complet, sinó d’una recerca, d’un treball, d’una lluita, d’una descoberta en definitiva, que s’ha de donar en aquells que la vulguin dur a terme al llarg de la seva vida. No s’obté la plenitud de la felicitat, tota sencera, així de cop, sinó que es tracta d’una permanència en perseverança, un treball a realitzar, un encàrrec per aquell qui confia únicament en Déu i no en les coses fugisseres.
Per últim, aquesta benaurança de Tots Sants, tots estem cridats a la santedat, esdevé convocatòria de l’enteresa de l’ésser humà, per assolir una transformació radical i lluminosa en la pròpia vida; una crida del goig diví, ple, incondicional, etern, que llançarà la persona vers la potència de la transformació total de l’existència humana, personal, social i mundial.
Aquests dies de tardor, tan entranyables, pensaré una vegada més si soc feliç i si la meva benaurança arriba als que més ho han de menester.
Felices diades tinguem!
