Canta Sibil·la

A prop de les dates nadalenques, en molts pobles, ciutats i monestirs es representa el cant teatralitzat de la Sibil·la, un poema retransmès per sant Agustí en la seva obra magna ‘La ciutat de Déu’. Es tracta, aquesta, d’una obra de circumstàncies, escrita per sant Agustí d’Hipona, cap al 412 d.C., havent-se escolat ja dos anys des del ‘Sacco di Roma’ per part dels vàndals d’Alaric, cabdill cristià dels pobles del nord i est d’Europa.

L’esdeveniment causà una sensació tan forta i estranya en la població de l’Imperi romà tan sols comparable amb la caiguda de les Torres Bessones de Nova York. Ningú no podia pensar que la Ciutat Eterna podia ser vulnerada d’aquella forma tan matussera i els seus nobles i governants maltractats tan impunement.

‘La ciutat de Déu’ consisteix en un drama teàndric gegantesc, organitzat pel mateix Agustí en vint-i-dos llibres, com una síntesi de la història universal i divina. Sens dubte, es tracta de l’obra més extraordinària que pogués suscitar el llarg conflicte a l’Imperi romà i l’inici de la seva decadència, cap al segle ja vi. D’aquesta manera, Agustí situa en la seva narració teològico-històrica una oposició entre el món antic agonitzant i el cristianisme naixent, que ja començava a imposar-se tot al llarg i ample de la terra coneguda.

Cant de la Sibil·la

Dels llibres que conformen ‘La ciutat de Déu’, els deu primers són dedicats a la refutació de les opinions errònies i hostils davant de la religió cristiana. Els dotze de la segona part tractaran sobre l’origen de les dues ciutats: la dels homes, limitada, pecadora i moral; i la de Déu, eterna, santa i immortal. Encara que tracti, doncs, sobre dues ciutats, el títol rep el nom de la millor de les dues ‘La ciutat de Déu’. L’autor, però, no vol dilucidar a la perfecció el que pertoca a l’una i l’altra ciutat, sinó que aquest judici de separar el gra de la palla queda reservat a Déu mateix per a la fi dels temps.

Antiga profetessa

Però anem a la Sibil·la, de què o, millor dit, de qui es tracta? Doncs d’una profetessa antiga i indeterminada, situada per Agustí cap al segle VIIè a.C., que pren la seva importància perquè anuncia tot de desastres i cataclismes, que s’han d’esdevenir per la fatalitat del món, perquè aquest es pot acabar qualsevol vespre de la manera més inesperada. No obstant, l’arribada del Messies, el Fill de Déu, tallarà de soca-rel aquestes amenaces i portarà un temps de pau, bonança i benestar per a tots els qui creguin en ell.

Per aquest motiu, es canta la nit de Nadal, perquè en una de les nits més llargues de l’any, en què sembla que el sol hagi desaparegut del tot, en canvi l’arribada de Jesús, el sol que ve del cel (Lc 1,78), s’albira una nova oportunitat de salvació per a tots els qui mantinguin l’esperança i es refiïn del judici que vindrà (Mt 25,40) perquè ell, el Crist, serà un jutge justíssim (Sl 9,5).

Maria del Mar Bonet

El cant de la Sibil·la queda retransmès per Agustí, doncs, en ‘La ciutat de Déu’, al llibre XVIII, capítol XXIII, popularitzat per la nostríssima Maria del Mar Bonet des de 1979. D’altra banda, se sol escoltar en aquell mal llatí i, per aquesta mateixa raó, es veu necessari poder disposar d’una correcta traducció al català, que diria quelcom semblant al següent, on les citacions bíbliques són meves:

“La terra suarà i serà senyal de judici. Del cel baixarà el rei sempitern, vestit de carn, per jutjar tothom. En aquell acte acudiran els fidels i infidels de Déu, assegut en el seu tron i acompanyat dels sants. A la seva presència, arribaran les ànimes amb els seus propis cossos per a ser jutjades. El foc abrusarà la terra i discorrent pel cel i pel mar, trinxarà les portes de l’infern tenebrós. Aleshores, tots els cossos dels sants, posats en llibertat, gaudiran de la llum, mentre que els dolents i pecadors cremaran per la flama eterna.

Plors i cruixir de dents

Tothom, descobrint públicament els secrets de llurs consciències, confessaran les seves culpes i Déu posarà patent del més ocult del cor humà. Hi haurà plors i cruixir de dents. El sol s’enfosquirà i les estrelles perdran la seva alegria. Es desfarà el cel, la lluna perdrà la seva lluïssor. S’abatran les collades i les valls s’alçaran; no hi haurà res d’elevat, ni fora de l’abast.

S’igualaran les muntanyes amb els camps, el mar no podrà ser solcat ni navegat; la terra s’abrusarà amb els llamps, les fonts i els rius s’eixugaran amb la violència del foc. Aleshores sonarà des del cel la trompeta (Mt 24,31), amb un eco lamentable i trist, plorant la culpa del món, els seus dolors i treballs (Ap 10,7) i obrint-se la terra, descobrirà el caos profund de l’abisme infernal. Els reis compareixeran davant del tribunal del Senyor. Plourà foc del cel, barrejat amb torrents de sofre” (Gn 19,24).

El cant de la Sibil·la allibera d’una amenaça no acomplerta, posposada davant del naixement del redemptor. Gaudim-ne i alegrem-nos perquè brolli en tothom la joia de Nadal.