Temps d’ibers

Una senyora de Vic va posar fi a la segona guerra púnica, cap allà al 206 a.C. Situem-nos. En ple enfrontament entre les dues potències del Mediterrani, Roma i Cartago, pràcticament tots els pobles de la Ibèria estaven del costat cartaginès, inclosos els laietans de la costa, els ausetans, lacetans i ilergets de l’interior. En el context de llurs aliances, van fornir materials i efectius per a l’expedició d’Aníbal, travessant els Pirineus, el Roine i els Alps, amb els seus fantàstics elefants i tota la tropa per enfrontar-se amb els exèrcits romans a les portes de la capital rival. Aquella història acabaria fatal per als de Cartago.

Mentrestant, els romans envien les seves legions a Hispània travessant el Mediterrani; no s’ha d’oblidar que aquell era el seu mar, Mare Nostrum, per atacar i debilitar els aliats dels cartaginesos per la rereguarda: els ibers. Malgrat les oposicions, les aliances, el coneixement del país, del terreny amb una defensa aferrissada, els ibers no van tenir res a fer i foren àmpliament derrotats quan no esborrats del mapa directament.

L’aliança entre els ausetans d’Osona, l’actual Vic i pobles adjacents, amb els ilergets de l’actual Lleida i la seva plana s’havia produït gràcies a aliances matrimonials com ara el casament de la germana d’Indíbil, cap dels ilergets, amb Mandoni, cap dels ausetans. La política matrimonial s’ha de comptar com de les més antigues i tranversals de la història.

Escipió i Cartagena

Doncs bé, aquí pren protagonisme el general Publi Corneli Escipió, l’Africà, qui va atacar la base naval de Cartagena, de fet pretenia ser la Nova Cartago. El 209 a.C., la ciutat va ser rodejada completament per terra i per mar, encara no hi havia avions ni drons és clar. Eren uns trenta mil efectius romans davant d’un miler de cartaginesos, entre els que calia comptar aliats ibers i mercenaris.

Escipión el Africano liberando Massiva, de Giovanni Battista Tiepolo

‘Escipió, l’Africà alliberant Massiva’, de Giovanni Battista Tiepolo

El cop de mà fou tan contundent que la ciutat va caure ens mans del general Escipió, inclòs un arsenal impressionant que comprenia artilleria de torsió amb el subministrament de projectils, vaixells, armes a dojo, així com les reserves monetàries per a poder pagar els mercenaris; reserves alimentàries i els ostatges que els mateixos cartaginesos retenien per garantir la lleialtat dels aliats ibers i celtibers. Ho expliquen els historiadors antics Polibi i Titus Livi, en la seva ‘Ad Urbe condita – De la fundació de la ciutat de Roma’.

Molt més recent és l’apassionant llibre ‘Catalunya en temps dels ibers’, escrit per una dotzena dels millors especialistes de la temàtica en el nostre país, encapçalats per Maria Carme Belarte i Joan Santacana. Molt recomanable.

Al servei dels romans

Doncs bé, segons s’explica, no sembla que la ciutat de Cartagena fos destruïda ni de bon tros. Ben al contrari, els artesans i obrers capturats es van posar a treballar per als romans, mentre els ostatges foren alliberats sense cap mena de contrapartida; en realitat, una reacció que sintonitza amb l’actitud dels barcelonins de l’endemà de l’11 de setembre de 1714.

No en va, els cartaginesos, de fet pertanyien a la raguèlia fenícia del comerç, el pacte i el progrés; un estil al que ens sentim empeltats els catalans actuals, encara. En canvi, Roma significava l’imperi extractiu, les diferències socials creixents i la submissió d’uns pobles sota la metròpoli ocupant.

Crida l’atenció, enmig de tota una guerra púnica, amb tot el desplegament de recursos i tropes, el caràcter compassiu de l’Escipió, que va alliberar presoners i ostatges sense contrapartida. Expliquen els historiadors, que aquest fou el motiu pel qual, de cop els ilergets i els edetans de l’actual València varen canviar de bàndol i varen entrar en diàleg amb el nou imperi que s’imposava, el romà. Quan Livi explica aquest important episodi, relata que el nombre d’ostatges era tan gran que se li feia difícil precisar-lo amb exactitud, de manera que es pot pensar que el vessament de sang havia estat el mínim precís (Pr 25,21-22).

Senyores de la noblesa ibera

Aquí entra en escena l’esposa de Mandoni, germana de l’ilergeta cabdill Indíbil, que va anar a trobar el general vencedor i es va agenollar a la seva presència, demanant-li que els seus homes respectessin les dones, no tan sols per ella, que ja era gran, sinó sobretot per les noies joves i boniques. Entre elles, calia comptar les filles d’Indíbil i moltes altres de semblant categoria, que la consideraven com una vertadera mare. Escipió li va assegurar que, sense cap mena de dubte, res no els mancaria. No es va fer esperar la rèplica de la matrona, essent com era veritable líder del sector femení iber; per cert, cal imaginar-se les senyores de la noblesa ibera abillades com la Dama d’Elx o la de Baza.

Dama d’Elx

Certament, el misericordiós Escipió va alliberar tothom sense exigir res a canvi. El poder femení de l’agraïment va fer canviar de bàndol els ibers, que varen canviar els cartaginesos pel nou imperi romà peninsular. Olé!