La composició interna de l’ésser humà ha estat un debat obert al llarg dels temps. Qui potser n’havia desenvolupat una noció més elevada foren els antics egipcis, amb les seves doctrines de la resurrecció, de la vida del més enllà, en una relació íntima amb la vida del més ençà.
Cinc elements conformaven la persona i, encara, els nobles, els reis, el faraó. No res no es deia dels pobres, del poble baix, dels treballadors que varen aixecar les piràmides. Llur esperança consistia en veure’s ressuscitats amb el faraó al que havien servit. Tan sols dels governants i de la noblesa es podia dir que eren persones. La resta depenien d’aquelles, tan sols esdevenien subjectes de drets i de deures en la mesura que eren rescatats pels seus.
En temps d’estiu, recomano deixar-se emportar per les pel·lícules de ‘La mòmia’ del 1999 i les seqüeles de l’oscaritzat Brendan Fraser (1968) amb la recent ‘The Whale’ (2022). És vàlid el ‘remake’ del 2017 amb Tom Cruise (1962), havent conclòs la seva ‘Missió Impossible’.
Per assolir l’eternitat
Doncs bé, l’antropologia antiga egípcia comptava cinc elements en la persona, a més del cos, imprescindible d’altra banda per assolir l’eternitat. Es tractava del ‘ren’ o nom; el ‘shuyet’ o l’ombra; el ‘ka’ o doble, la força vital; el ‘ba’, com a personalitat o ànima; i l’esperit, l’’akh’, pronunciïs ‘aj’.
Quan un visita el temple del culte del déu de la mort a Vic, posem pel cas, abans d’entrar a la sala del tanatori a mà dreta, hi ha una piràmide on els gestors del lloc hi llencen les cendres sortides del crematori. Res més contradictori!
Res de cendres
Les piràmides egípcies contenien els cossos momificats, al màxim de ben conservats ajudats per les condicions climàtiques del lloc. Res de cendres! Sense cos, no hi ha resurrecció possible per als antics egipcis. No hi ha pitjor maledicció per a l’esperança de la vida. Per aquest motiu, els cristians sempre han enterrat el cos, però no l’han destruït expressament.
Aquest no deixa de ser un costum importat de les religions orientals dualistes, inclosa la platònica, que veuen en el cos l’impediment de la llibertat de l’ànima. El budisme, ho sabem, predica la desaparició de la persona, la seva il·luminació per l’assumpció en el no res, perquè el desig i la voluntat, tot és patiment. El millor que es pot fer serà fondre’s en el buit.
Més enllà, més ençà
Però aquest no era el pensament egipci, que creia profundament en la vida del més enllà, tal i com creien les religions mesopotàmiques, perses, gregues i romanes. En el cas egipci, a més de la corporeïtat, calia assegurar els cinc elements personals. Vegem-los amb l’ajut del ‘National Geographic’.
Potser el primer que calia tenir present era el nom o ‘ren’, perquè proporcionava la identitat en el més ençà del present, o més important en el més enllà del món ultraterrè. Sense nom, un quedava reduït a la categoria de no persona i deixava d’existir; el pitjor destí imaginable per a un egipci. Calia inscriure el nom del difunt arreu de les portes, murs i objectes de la tomba, tant a l’interior com a l’exterior. Fins es demanava a qui passés davant la sepultura que pronunciés en veu alta el nom per continuar vivint en el més enllà.
L’ombra o ‘shuyet’ es descriu en els textos funeraris com una entitat poderosa i ràpida; associada amb el Sol, estava vinculada a la idea de renaixement, perquè produïa l’ombra, és a dir la imatge de l’individu. Quan el Sol s’amagava per l’oest, l’ombra desapareixia per renéixer l’endemà. El Sol ajudava el difunt perquè el seu ésser es dupliqués en el més enllà.
Força i energia
Pel que fa al ‘ka’ o doble, semblaria que naixia alhora que la persona, acompanyant-lo tota la vida, com un doble, fins a la seva mort, essent la seva força i energia, que calia conservar per a després de la mort. Per aconseguir-ho, jugaven el seu rol en l’aixovar funerari les estàtues ka, en les quals la persona s’encarnava, a més de la mòmia corporal.
El ‘ba’ com l’ànima, es traslladava de l’interior de la tomba fins a l’exterior gràcies a les seves ales, que el convertien en l’element antropològic amb més mobilitat d’un individu. Comptava amb les capacitats d’un humà: menjar, beure, parlar i moure’s. No obstant, el ba havia de retornar cada dia amb la mòmia. Si no ho feia, el difunt no podria sobreviure.
Ésser etern i immutable
Finalment, l”akh’ o esperit, a no confondre amb l’ànima, es tractava de la dimensió divina de la persona; la unió del ‘ka’ i el ‘ba’, el difunt transfigurat en un ésser etern i immutable. Ara bé, no tothom podia transformar-se en ‘akh’, sinó tan sols aquells que haguessin portat una vida d’acord amb la ‘maat’, el signe de l’ordre, la llei, l’harmonia i la justícia.
Es miri com es vulgui, totes les cultures, mentalitats i religions, fins i tot el nihilisme o el posthumanisme, guarden un concepte profund sobre el ser persona. Com diu l’amic Lluís Illa (1967), “pel que fa a l’antropologia cristiana: busqui, compari i si troba res millor, compri-ho!”. Potser perquè cap altra no defensa una idea més alta del ser persona.
