Qui conegué Lope de Vega (+1635), als jardins de palau del rei Felip IV; mentre el rector es passejava, a sobre d’una llosa va descobrir un noi dormint tranquil·lament. Al peu, l’escriptor castellà li llançà: “O el muchacho es de bronce o la piedra es de lana”. A la qual cosa, el rector li respon: “No hay más bronce ni más lana que tener años once y no pensar en mañana”. Lope de Vega restà sorprès per l’ocurrent resposta en vers, se’l mirà de dalt baix i li digué: “Tu eres Garcia, a pesar del disimulo”.
- Síguenos en Google y añádenos como fuente preferida
- Regístrate en el boletín gratuito y recibe un avance de los contenidos
Entre Ausiàs March al s. XV i Jacint Verdaguer al llindar del XX, en una història de cinc-cents anys, l’escriptor més important en la nostra llengua fou mossèn Francesc Vicent Garcia Ferrandis; tal com ho considera el seu estudiós Marc Sogues, en una monografia molt recomanable acabada d’aparèixer: ‘Primera lliçó sobre Vicent Garcia’ (PAM 2026).
Mossèn Francesc Vicent Garcia Ferrandis. Foto: Archivo Vida Nueva
Deu ser de remarcar que d’entre els escriptors que sostenen la llengua nostrada, s’hi hagi de comptar dos capellans arrelats a la diòcesi de Vic, per un costat; a més de l’origen eclesiàstic de les Homilies d’Organyà, sense descomptar el Diccionari Català Valencià i Balear de Mn. Antoni Maria Alcover, per només citar els caps de brot.
Viatge de retorn
Ja s’han complert quatre segles d’ençà de la seva mort, amb només 44 anys, el 1623 a la seva Vallfogona. Diu la vox populi–vox Dei que fou en el viatge de retorn a la parròquia, que el nostre poeta emmalaltí, qui sap si amb un emmetzinament passant per Saragossa. Resulta que per circumstàncies, nasqué en aquella ciutat de l’Ebre, el 23 de gener de 1579.
Era fill de Francesc, d’ofici passamaner i de Margalida, confeccionista, tortosins ambdós. En pocs anys, el xic Vicent restà orfe de pare i fou aleshores que la seva mare es decidí a tornar a la ciutat del delta, on es casà de nou amb el llibreter Pau Bono.
De jove es va desplaçar a Barcelona, on va estudiar arts, filosofia i teologia. A finals de 1601, hi rebé la tonsura i els ordes menors, testimoniant el llibre d’ordes de l’arxiu diocesà de Barcelona, que entrà en la carrera eclesiàstica. El 1604 era a València, on coincidí amb una visita del rei Felip III, qui ja havia trobat el quatre anys abans a Barcelona.
Mestre de capella
Fou el bisbe de Vic, Francesc Robuster (+1607), qui l’atragué a la capital d’Osona i el nomenà familiar i mestre de capella. El 24 de setembre de l’any següent fou ordenat prevere en la capella romànica de Santa Maria de la Rodona, avui desapareguda en favor de la plaça de la catedral. Aquesta rebé la seva actualització barroca a finals del XVIII.
Pel desembre del 1606 guanyà les oposicions i, amb 27 anys, se’l nomenà rector de la parròquia de Santa Maria de Vallfogona del riu Corb, en aquells temps territori del bisbat de Vic. Tan sols passà a l’arquebisbat de Tarragona, juntament amb aquell territori, el 1957, quan tingué lloc el penúltim canvi de termes diocesans, on també canvià, de Barcelona a Vic el serrat dels Cingles de Bertí, Gallifa i Sant Llorenç Savall, on pertany la meva parròquia d’origen, Sant Feliu de Codines. Es dona la circumstància històrica que els meus pares es varen casar al bisbat barcelonès, mentre jo mateix, quan havia d’entrar al seminari diocesà, ho vaig fer al de Vic, coses de la història (Coh 11,6).
Moltes qualitats
Mossèn Vicent Garcia rebé el seu nomenament amb aquesta redacció del bisbe: “En virtut de la ciència literària, claredat d’enteniment, honestedat de vida i costums i de moltes altres qualitats amb que Déu senyor nostre, tan pia i misericordiosament ha enriquit a la persona del reverent Francesc Vicent Garcia, prevere de Tortosa, i volent nos premiar sos serveis, venim a nomenar-lo rector de la cura i escrivania de la parròquia de Santa Maria de Vallfogona”.
Parròquia de Santa Maria de Vallfogona. Foto: Archivo Vida Nueva
Allí prengué possessió, però no hi anà a viure fins el 1608 i encara en una casa del poble, perquè no hi havia cap mena de casa rectoral. Per l’època, vivien unes quatre centes persones en aquell poble de la vall del riu Corb, que desemboca en les fonts i les termes de Montbrió del Camp; una subcomarca amb una climatologia ben particular.
Sínode diocesà de Vic
Encara el 1609 participà en el sínode diocesà de Vic i, a la seva parròquia, tingué contacte amb un altre famós osonenc, d’Oristà, el bandoler Perot Rocaguinarda, pertanyent al bàndol dels nyerros, enfrontats amb els cadells, als quals sembla que pertanyia el bisbe de Vic. Equidistant, el rector li dedicà un sonet on l’anomena “el millor pillard del cristianisme”.
Prengué part en el concurs literari de poesia del 1610 a Girona per commemorar la beatificació de Sant Ignasi de Loiola. Allí el bisbe el cridà per a predicar un panegíric del rei Felip III, que ell havia conegut, en ocasió del seu traspàs.
Sigui aquesta una bona ocasió per rellegir-lo, redescobrir-lo i fruir-lo de nou.
